La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.
“La gran novel·la de les muntanyes de Montgrí serà sempre “Solitud”, que conserva una perenne vitalitat juvenil” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 30, p. 227)
“No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí –un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià..” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 1, p 134)
“(...) Si la senyora Caterina Albert, “Víctor Català”, hagués dit en la seva novel·la “Solitud” –que ha estat i és tan llegida– que la seva acció es produeix en aquestes muntanyes, no hi ha cap dubte que haurien suscitat algun interès. Però, com que aquesta escriptora no cregué mai necessari de fixar la situació geogràfica de les seves històries, el públic sempre ha cregut que “Solitud” és una novel·la del Pirineu.” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 7 p. 30)
“(...), en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un “drama rural”. Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu Sant [per santa Caterina]. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguirien la Mila i en Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.” (VC Obres Completes, Ed. Selecta, segona edició, Barcelona 1972, p 1750. Entrevista amb Tomàs Garcés publicada inicialment a “La Revista”.)
“Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, se dreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant en aquells llocs un aspecte imposador que corprengué la Mila.” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 56)
“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es desriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l’esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 75-76)
