divendres, 15 de maig del 2009
El 26 de enero de 1939, las tropas de Franco están en las puertas de Barcelona. Una riada de gente inicia el camino del exilio. Entre esta multitud hay escritores e intelectuales, artistas y hombres de ciencia. Gracias al apoyo de varias organizaciones, pasan los primeros meses en refugios en el sur de Francia. Otros, con menos suerte, acaban en los campos de concentración precariamente acondicionados en yermos y playas. Empieza una aventura que obliga a tomar decisiones, que se traducen en cambios radicales en la forma de vivir. Europa se prepara para la Segunda Guerra Mundial. Y en América, sólo tres países abren sus puertas a la avalancha de refugiados: México, Chile y la República Dominicana.
dijous, 16 d’abril del 2009
poema
¡Quins sons, quines melodies! Oh musica musica!.
Ets el soroll més agradable
només comparat al cant dels ocells.
Ets el deliciós fruit dels arbres de les cultures dels pobles.
Quan ens rodeges amb l’exercit dels teus instruments,
ens sentim protegits de la tristesa.
Ens calmes la fredor de les penes
quan ens abrigues amb el teu mantell d’infinites harmonies.
Ets el senyal del mon amagat en la immensitat dels estels.
Sota les teves dolces notes
se’ns inflen els cors vers l’estimació universal.
Ets la veu dels éssers angèlics
i la primera tastada del menjar del Paradís que tots somniem.
Ets la creació de las arts de més volada espiritual.
¡Quins sons, quines melodies! ¡Oh música musica!.
Qui tingui orelles que t’escolti,
i a ben segur que ja per endavant
la futura terra promesa albirarà.
Ets el soroll més agradable
només comparat al cant dels ocells.
Ets el deliciós fruit dels arbres de les cultures dels pobles.
Quan ens rodeges amb l’exercit dels teus instruments,
ens sentim protegits de la tristesa.
Ens calmes la fredor de les penes
quan ens abrigues amb el teu mantell d’infinites harmonies.
Ets el senyal del mon amagat en la immensitat dels estels.
Sota les teves dolces notes
se’ns inflen els cors vers l’estimació universal.
Ets la veu dels éssers angèlics
i la primera tastada del menjar del Paradís que tots somniem.
Ets la creació de las arts de més volada espiritual.
¡Quins sons, quines melodies! ¡Oh música musica!.
Qui tingui orelles que t’escolti,
i a ben segur que ja per endavant
la futura terra promesa albirarà.
divendres, 3 d’abril del 2009
caputxinada
La Caputxinada és el nom amb que es coneixen els fets que varen tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), entre el 9 i el 11 de març de 1966 amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s'havien d'aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat. Hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals, com Salvador Espriu, Ernest Lluch, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig i Fransitorra, Ricard Salvat, Joan Oliver, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, Josep Maria Trias de Bes i Serra, Mercè Sala i altres.
El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig del mateix any.
El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig del mateix any.
divendres, 13 de març del 2009
Monserrat Roig
Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes que alterna amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mig en el qual destaca com entrevistadora, especialment d'escriptors de generacions precedents. En 1970 gana el premi Víctor Català amb el llibre de narracions Molta roba i poc sabó, i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps dels cireres, guanya el premi Sant Jordi 1976. A l'any següent, en 1977, tindrà un important eco el seu rigorós llibre documental Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'holocaust i que és guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, Premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'un viatge de dos mesos convidada per les Edicions Progrés de Moscou per a elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Exerceix també de columnista de premsa diària en diversos mitjos i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.
Premis
# Premi de prosa dels Jocs Florals de Caracas (1966): "La falç".
# Premi de Sant Adrià del Besós (1969): La ciutat dels tristos destins.
# Premi de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves (1969).
# Premi Recull de Blanes (1970): Aquella petita volta blava.
# Premi Víctor Català (1970): Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.
# Premi Sant Jordi (1976): El temps de les cireres.
# Premi Crítica Serra d'Or (1978): Els catalans als camps nazis.
# Premi Nacional de Literatura Catalana d'assaig (1986): L'agulla daurada.
Novel·la
# Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972.
# El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1976.
# L'hora violeta. Barcelona: Edicions 62, 1980.
# L'òpera quotidiana. Barcelona: Planeta, 1982.
# La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62, 1987.
Narrativa breu
# Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Barcelona: Selecta, 1971. (Edicions 62, 1978)
# El cant de la joventut. Barcelona: Edicions 62, 1989.
# De finestres, balcons i galeries, dins Barceldones. Barcelona: L’Eixample, 1989, p. 159-187.
Teatre
# Reivindicació de la senyora Clito Mestres [seguit de El mateix paisatge]. Barcelona: Edicions 62, 1992. [estrena al Teatre Romea, 10 de juny de 1991]
Antologia
# 1. Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen
# 2. Ramona, adéu
# 3. El temps de les cireres
# 4. Digues que m'estimes encara que sigui mentida
# 5. Anglès [The cherry season]
# 6. Alemany [Zeit der kirschen ]
Premis
# Premi de prosa dels Jocs Florals de Caracas (1966): "La falç".
# Premi de Sant Adrià del Besós (1969): La ciutat dels tristos destins.
# Premi de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves (1969).
# Premi Recull de Blanes (1970): Aquella petita volta blava.
# Premi Víctor Català (1970): Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.
# Premi Sant Jordi (1976): El temps de les cireres.
# Premi Crítica Serra d'Or (1978): Els catalans als camps nazis.
# Premi Nacional de Literatura Catalana d'assaig (1986): L'agulla daurada.
Novel·la
# Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972.
# El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1976.
# L'hora violeta. Barcelona: Edicions 62, 1980.
# L'òpera quotidiana. Barcelona: Planeta, 1982.
# La veu melodiosa. Barcelona: Edicions 62, 1987.
Narrativa breu
# Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Barcelona: Selecta, 1971. (Edicions 62, 1978)
# El cant de la joventut. Barcelona: Edicions 62, 1989.
# De finestres, balcons i galeries, dins Barceldones. Barcelona: L’Eixample, 1989, p. 159-187.
Teatre
# Reivindicació de la senyora Clito Mestres [seguit de El mateix paisatge]. Barcelona: Edicions 62, 1992. [estrena al Teatre Romea, 10 de juny de 1991]
Antologia
# 1. Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen
# 2. Ramona, adéu
# 3. El temps de les cireres
# 4. Digues que m'estimes encara que sigui mentida
# 5. Anglès [The cherry season]
# 6. Alemany [Zeit der kirschen ]
dijous, 19 de febrer del 2009
Horacions
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
conte llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb
els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la **crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
**l'enrame*** d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del
pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
conte llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb
els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la **crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
**l'enrame*** d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del
pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
dijous, 29 de gener del 2009
La transició
La durada de la transició varia segons les fonts:
* Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
* Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
* Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
* Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
* Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
* Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
Biografia Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració.
divendres, 16 de gener del 2009
A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:
1.Art Total A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc. 5
2.esteticisme B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols. 4
3.regeneracionisme C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat. 2
4.simbolisme D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.). 1
5.decadentisme E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social. 3
B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
• com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’estecisita (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regenaracionista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter realista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del modernisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals costumista –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del noucentisme (sense abandonar del tot el vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ________________ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ________________ (________________ per la concepció simbòlica dels personatges i ________________ per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes ________________ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més ________________ –amb l’inevitable regust ________________–, alguna d’escadussera de ressò ________________ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el ________________ sense pal•liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al ________________, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
1.Art Total A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc. 5
2.esteticisme B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols. 4
3.regeneracionisme C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat. 2
4.simbolisme D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.). 1
5.decadentisme E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social. 3
B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).
El modernisme
És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:
• com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
• com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’estecisita (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regenaracionista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter realista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del modernisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals costumista –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del noucentisme (sense abandonar del tot el vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat ________________ (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut ________________ (________________ per la concepció simbòlica dels personatges i ________________ per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes ________________ i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més ________________ –amb l’inevitable regust ________________–, alguna d’escadussera de ressò ________________ com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el ________________ sense pal•liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al ________________, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.
Els amants de Vicents Ándres Estellers - Poesía
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
dijous, 15 de gener del 2009
divendres, 9 de gener del 2009
Josep Carner
La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel•les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal•lant-se a Brussel•les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.
Als dotze anys comença a col•laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l’expulsió de l'Ateneu Barcelonès).
De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l’esforç d 'un determinat segment de la intel•lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l’estadi de l’afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l’ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.
El 1915 Carner s’havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d’estar al nivell d’aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientat aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal•lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.
Als dotze anys comença a col•laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l’expulsió de l'Ateneu Barcelonès).
De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l’esforç d 'un determinat segment de la intel•lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l’estadi de l’afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l’ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.
El 1915 Carner s’havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d’estar al nivell d’aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientat aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal•lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
