Josep Carner

La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel•les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal•lant-se a Brussel•les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.
Als dotze anys comença a col•laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l’expulsió de l'Ateneu Barcelonès).
De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l’esforç d 'un determinat segment de la intel•lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l’estadi de l’afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l’ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.
El 1915 Carner s’havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d’estar al nivell d’aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientat aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal•lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.

Joan Maragall

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), conegut popularment com a poeta, és també autor d'assajos d'interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D'esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la "paraula viva" en poesia no tan sols té una significació estètica sinó també humana, ja que entén el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxima a la societat i capaç d'influir-hi. La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La vaca cega, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau. Destaquen les seves traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel•lectuals, reacciona amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L'església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertoca a la burgesia catalana. Proclamat Mestre en Gai Saber (1904), fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Ermita

L'altra cara de la moneda de la visió planiana del Montgrí (un teló de fons, un punt de referència o un mirador) és la que en dóna Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, filla de l'Escala), a la seva novel·la Solitud. De fet, Víctor Català utilitza el Montgrí i, especialment, l'ermita de Santa Caterina com a font d'inspiració i manipula el paisatge (també ho fa Pla, al servei d’uns altres objectius) per descriure l'evolució psicològica, la formació del caràcter de la Mila.

La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.

“La gran novel·la de les muntanyes de Montgrí serà sempre “Solitud”, que conserva una perenne vitalitat juvenil” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 30, p. 227)

“No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí –un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià..” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 1, p 134)

“(...) Si la senyora Caterina Albert, “Víctor Català”, hagués dit en la seva novel·la “Solitud” –que ha estat i és tan llegida– que la seva acció es produeix en aquestes muntanyes, no hi ha cap dubte que haurien suscitat algun interès. Però, com que aquesta escriptora no cregué mai necessari de fixar la situació geogràfica de les seves històries, el públic sempre ha cregut que “Solitud” és una novel·la del Pirineu.” (Josep Pla, Ed. Destino, OC 7 p. 30)

“(...), en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un “drama rural”. Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu Sant [per santa Caterina]. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguirien la Mila i en Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.” (VC Obres Completes, Ed. Selecta, segona edició, Barcelona 1972, p 1750. Entrevista amb Tomàs Garcés publicada inicialment a “La Revista”.)

“Era un corriol estret i llis com l’esmoladura d’una roda colossal que hagués passat per aquell lloc durant segles. Anava cap a garbí, i així que s’havien donat unes quantes passes per aquell corriol, se dreçava la bomba immensa del Roquís Gros, omplenant l’espai, dominant-ho tot i senyorejant com únic sobirà, embolcat en son esplèndid mantell d’ombres blau-morades que arrossegaven majestuosament damunt fondals i baumes, donant en aquells llocs un aspecte imposador que corprengué la Mila.” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 56)

“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es desriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l’esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.” (VC Solitud, Ed. Selecta, 1977, p 75-76)

1-Capitol4 :Contrasta el caratacter, la manera de parla, la roba i l'ofici de l'Ànima amb el pastor?
2-Capitol 5:Busca el trets"animals"del personatge del caçador en aquet capitol.La descripció de l'Ànima pot fer-nos en un marrà?

Imatges

Vocabulari

• Eremita: Persona que viu en ermità
• Exvot:a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte (ciri, llàntia, fotografia, etc.) que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o un temple.