Maria Merce Marçal

Obra

1. Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
2. Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
3. Terra de mai. València: El cingle, 1982
4. Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
5. La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
6. Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
7. Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
8. Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
9. La passió segons Renée Vivien, 1994. (Primer Carlemany 1994)
10. Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
11. Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
12. Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
13. El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

Biografia

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista, i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escisió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra

Víctor Català

Novel·la de Caterina Albert i Paradís, "Víctor Català". Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l'agost de 1905.

L'obra se centra en el trasbals interior d'una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d'una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l'amor, el sentiment maternal i l'emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.

Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.

Fotografia de Mar i Cel

El Modernisme

El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.
L'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d'excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se'ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample. Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.

L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.

Resum: Pag:17

L'estrena , es produi al teatre Novetats de Barcelona i fer una representació memoravle, de gran èxit, que impressionà el públic.

La crítica teatral de l'epoca manifesta l'anàlisi del drama. A l'hora de considera el primer acte com a totalment modèlic. Perfecte de ritme i d'ambient. També, es troben una certa desil·lusió d'avant del resultat dels altres dos, tot i que es destaca l'escena final com de veritable impacte.

La premsa partidista, es contrària a les idees polítiques de Guimerà, que el qualificà d'esgarrifós i d'omplir el teatre amb amics. Es coincideix en la crítica d'un trractament desigual dels personatges centrals, que metre en el primer acte tenen una gran coherència, desprès evolucionen vers unes característiques d'inversenblança.

Alhora el caràcter increïble d'algunes solucions dramàtiques, com l'escena, quasi de teatre de Lopez o Calderón, la fi del segon acte amb la situació d'haver perduda el fet que presenti tota la colla dels treballadors.

S'aprecia la introducció del realisme, però s'observa el gran llevant romàntic que encara batega en l'obra.

Àngel Guimerà : Pregunta 52

52.Busca informació dels termes següents:

a) Bases de manresa:Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892.

b) Renaixença:Nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes
remet("","","1"," literatura catalana")
literatura catalana-->portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX.

c) Jocs Florals:Certamen literari que, com a fruit del refinament cultural de la cort de Provença, fou instituït a Tolosa per a premiar les més altes virtuts poètiques.

d) Busca a l'adreça de TNC quines obres d'Àngel Guimerà si han representat.- "La filla del mar"- "Terra baixa"- "Maria Rosa"

Àngel Guimerà

Biografia

Àngel Guimerà Va neixar a Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924. Els seus pares decidiren tornar a el Vendrell, d'on era originari el seu pare, l'any 1853. Després s’instalúlaren a Barcelona, on Guimerà cursà estudis als escolapis; ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Formà part del grup Jove Catalunya i fou un dels fundadors de la revista "La Renaixensa", que esdevingué un diari, del qual arribà a ser el director. Concorregué als Jocs Florals del 1877, en els quals obtingué un èxit extraordinari en emportar-se'n els tres premis i ser proclamat Mestre en Gai Saber. Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català. Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. La seva activitat com a dramaturg comença amb la representació de Gal·la Placídia, l'any 1879. La seva producció teatral es pot dividir en quatre etapes. La primera comprèn des de la peça esmentada fins a l'any 1890 amb obres de caràcter històrico-romàntic: Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i La boja (1890). La segona (1890-1900) dóna entrada a plantejaments i solucions de carter realista i social: La sala d'espera (1890), La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar, entre d'altres. La tercera etapa (1901-1911) es caracteritza per una banda per connectar amb els corrents europeus i, per l'altra, per retornar a les solucions de la primera etapa: Arran de terra (1901), Andrònica (1905), L'aranya (1906) i La reina jove (1911), entre d'altres. La seva última etapa representa, definitivament, el retorn als temes i tècniques de la primera època, en un esforç per reviure els èxits de la joventut: Indíbil i Mandoni (1917), Al cor de la nit (1918), Joan Dalla (1921). La seva triple activitat com a poeta, dramaturg i polític li valgué una gran popularitat. Fou nomenat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament fou una autèntica manifestació popular.